L’estigma social en el suïcidi

Suïcidi, paraula tabú

La nostra societat se sent incòmoda parlant de la mort, procura amagar-la, dissimular-la, i en el suïcidi, sovint la silencia. La mort amb frequència és un tema tabú. L’instint més fort en els éssers humans és el de supervivència, i el suïcida hi va en contra. Per això se l’estigmatitza.

L’estigma del suïcidi és tan poderós perquè quan una persona mor per suïcidi trenca, en certa manera, amb una regla no escrita que diu: “no ets lliure de deixar la societat quan tu vols”. I el suïcida trenca aquesta regla. Els supervivents, amb freqüència, tendim a sentir-nos culpables pel nostre fracàs de no haver-los salvat.

Els supervivents ens sentim, sovint, objecte del dit acusatori després d’un suïcidi, per això es rodeja el suïcidi d’un halo de silenci. No se senten ganes de parlar sobre el fet, i es percep que els altres tampoc volen que se´ls parli sobre el que ha passat.

Tot i així, és necessari parlar.

És la nostra voluntat trencar el silenci que envolta el suïcidi per ajudar a dignificar el patiment emocional i el dolor tan intens de la persona que ha mort per suïcidi. Per reconèixer, des de la comprensió, el nostre dolor, sense judicis ni valoracions gratuïtes que no ens ajuden en el nostre procés per superar la pèrdua. La actitud més natural és parlar primer amb la pròpia familia, o amb aquelles persones amb què ens sentim més propers.

En alguns casos, el fet del suïcidi pot fer aflorar o incrementar tensions existents en la família o conflictes anteriors, cosa que dificulta la comunicació, tan necessària en aquests moments. Es creen situacions complexes on cadascú, amb el seu silenci, busca d’alguna manera protegir-se d’un mateix i dels altres.

Es pot buscar la companyia per parlar amb un amic de confiança, algú que pensem que pot escoltar-nos amb interès i delicadesa, sense jutjar-nos ni a nosaltres pel que sentim, ni tampoc a la persona que ha mort per suïcidi.
També podem parlar amb un metge de confiança, qui pot derivar-nos cap a algun especialista, si és necessari.També podem parlar amb un guia espiritual que ens ajudi d’acord amb les nostres creences personals.

Existeixen també associacions que es dediquen a escoltar, acollir i acompanyar en el dol a persones que pateixen la pèrdua d’un ésser estimat.