Les emocions i sentiments en el dol per suïcidi
L’allau d’emocions i sentiments és intensa, opresiva, difícil d’entendre i, a vegades, de gestionar.
És important donar-nos a nosaltres mateixos permís per plorar, i que també tinguin aquest permís les persones del nostre entorn.
En el dol hem de plorar l’absència del nostre ésser estimat sense analitzar les raons de la seva mort. Tot i així, és gairebé impossible plorar aquesta absència sense analitzar-ne les causes i suposa un cansament psicològic afegit respecte al procés de
dol que es viu en altres tipus de morts.
Tots els supervivents a la mort per suïcidi portem el nostre procés de dol de forma única i personal, independentment de com s’hagin esdevingut els fets. No existeix un termini de temps concret, cada persona en necessita un i això ha de ser respectat per
la resta de persones.
La culpa
La presumpció de culpa cap als supervivents d’una mort per suïcidi per part de la societat és encara molt significativa i devastadora en alguns contextos. Tot i així, desafortunadament nosaltres, els supervivents, som sovint els nostres propis “jutjes implacables” a través de tots els “perquès” que ens plantegem: per què ho va fer?, per què no ho vam veure?, per què no ho vam evitar?…
El sentiment de culpa que sentim “per alguna cosa” que es va dir o es va fer i que podíem haver fet d’una altra manera, és normal que aparegui en la majoria dels suïcidis.
Després d’un suïcidi analitzem els fets que van conduir a aquella persona cap aquella decisió. Ho fem de forma repetida, recreem sense parar els petits detalls d’allò que creiem o pensem que deu haver estat la sequència cronològica de les últimes hores, minuts i segons de vida. Contínuament imaginem diferents escenaris per recrear diferents finals i ens imaginem com ho podríem haver evitat tot plegat, ja que en el fons pensem que en som responsables.
Per més que ho intentem, però, no aconseguim entendre les raons que van portar la persona a llevar-se la vida.
Els pares i mares que hem perdut un fill o una filla per suïcidi sentim que hem fet alguna cosa malament, així com els germans i germanes. Si la pèrdua per suïcidi és una de les pèrdues més difícils que podem viure, al suïcidi d’un fill o filla s’hi afegeix el fet que és una mort antinatural o a destemps i que desapareix de manera abrupta i incomprensible tota una vida i projectes de futur.
El dol per suïcidi d’un fill és dels més tràgics i complicats de gestionar psicològicament, perquè altera de forma irremeiable el nostre context personal i familiar.
La família, pares i fills, ens sentim responsables de qualsevol estrès situacional o conflicte que hagi tingut una suposada influència en el suïcidi d’aquella persona
La vergonya, la ràbia
És frequent el sentiment de vergonya que ens porta a no voler parlar de les circumstàncies de la mort. Alguns de nosaltres necessitem molt de temps per pronunciar la paraula “suïcidi”.
El sentiment de vergonya, l’estigma i els pensaments negatius que recauen sobre la família i l’entorn de la persona que ha mort, pot portar a un sentiment de soledat que fa que els supervivents evitem la companyia d’altres persones. És normal sentir ràbia i estar enfadat amb la persona que ens ha abandonat i amb tots aquells que hagin pogut contribuir a portar a terme, de forma directa o indirecta, aquesta acció tan desesperada.
La ràbia és un sentiment passatger, que ens arrenca de la resignació. La seva intensitat anirà minvant poc a poc, durant el nostre procés de dol.
Si la persona que ha mort era una persona depresiva o havia realitzat diversos intents de suïcidi és natural que sentim alhora sentiments aparentment contradictoris: d’una banda, una gran tristor per la pèrdua d’aquesta persona, però de l’altra, un alleujament perquè tot ha acabat; ja no caldrà preocupar-se més perquè el pitjor, allò més temut, ja ha passat. Conviure durant anys amb una persona que ha patit tant, és una experiència molt dolorosa per a totes les persones properes.